El poble de la Llacuna està situat a 615 m d’altitud en una petita vall
entre les serres del Puigfred i d’Ancosa, al límit amb l’Alt Penedès. Les
aigües vessen amb diversos torrents cap a la riera de la Llacuna, que al seu
pas per Sant Joan pren el nom de riera de Mediona, i més endavant riu de
Bitlles, afluent de l’Anoia. El punt més alt del terme és el Castellar amb 945
m d’altura. Compta el poble en l’actualitat (any 2014), amb uns 950 habitants,
entre nucli i disseminats, i està incardinat plenament en la comarca de
l’Anoia, si bé antigament havia estat orientat cap al Penedès, formant part de
la Vegueria de Vilafranca fins l’any 1716 i del Corregiment de Vilafranca fins
l’any 1833. Avui encara el mercat setmanal de Vilafranca n’és el mercat
agrícola principal.
La presència humana en tot el terme de la Llacuna és molt
antiga. A la cova de Valldeserves s’han trobat importants restes que van des
del neolític a l’edat de ferro (dipositades al museu de Vilafranca), i en una
bauma a uns 100 m d’aquesta cova una pintura rupestre neolítica d’una petita
cabra de color vermellós. Pels voltants de la masia de cal Marquet hi havia un
important taller de sílex i és relativament freqüent trobar pels camps del
terme destrals de pedra polida. Recentment va ser descobert per uns membres del
Centre d’Estudis Llacunencs un dolmen -el dolmen de Comallagosa- sepulcre
megalític molt rar en aquestes contrades, que s’estima que data d’uns 2500 anys
aC, i que ja està catalogat per la Generalitat.
La civilització ibèrica també va deixar empremta en aquest
terme. Al peu del cim del Castellar hi havia un poblat ibèric, excavat
parcialment l’any 1979, que data del segle II o III aC. No lluny d’aquest, a la
Font dels Aigols, s’hi suposa l’existència d’un important forn de ceràmica
ibèrica per les abundants restes trobades.
No s’han trobat fins ara restes romanes, si bé molt
possiblement algun tipus de presència humana hi hauria hagut en aquesta època.
Tampoc se n’han trobat de sarraïnes, encara que d’aquests darrers n’és molt més
difícil suposar-ne algun establiment estable. Desprès d’un llarg període sense
vestigis ni documentació, comencem a tenir alguna notícia del nostre terme al
segle X amb el castell de Vilademàger citat com a castell fronterer dels
comtats catalans amb els sarraïns. Segurament al redós d’aquest castell, amb
església a l’interior, s’hi deuria constituir el primer nucli poblacional del
nostre terme, que hauria baixat a la terra més plana i conreable un cop
passades les necessitats defensives originals. Així s’originà el primitiu poble
de la Llacuna en el seu emplaçament actual, que prengué aquest nom per un petit
llac que hi havia a prop, al pla, que fou dessecat a finals de l’edat mitja per
aprofitar-lo per a conreu.
Aquest nou nucli poblacional es constituí a l’empara d’un
priorat benedictí –el Priorat de Santa Maria- que s’hi bastí a principis del
segle XI, depenent del monestir de Sant Llorenç del Munt. Estava situat al que
avui és la plaça del Formico i tenia una original església romànica de cinc
absis i cementiri, església avui inexistent, que va estar oberta al culte fins
el segle XVIII. Aquesta església no fou mai parròquia, si bé els vilatans
llacunencs n’usaven en preferència dels seus serveis religiosos i fins i tot
molts feien constar en el seu testament que escollien com a sepultura
expressament el fossar del Priorat. Això portà a uns certs litigis
competencials amb l’antiga parròquia de Sant Pere de Vilademàger que se
saldaren en certa manera amb l’erecció al segle XVII d’una nova església
parroquial a la vila, inicialment depenent de la de Vilademàger, o sigui
l’actual església de la Concepció, a la Plaça Major. Aquesta església fou
edificada sobre el solar que havien ocupat una antiga capella, anomenada de
Natzaret, i un hospital. Aquest hospital acollia no sols els malalts del terme
sinó també el sojorn dels pelegrins que anaven a Sant Magí, o també els que
emprenien l’important brancall del camí de Sant Jaume que venint de Barcelona,
on recollia els pelegrins de la Mediterrània oriental, passava per les valls
del Garraf, continuava cap a Vilafranca, Fontrubí, Coll de la Barraca, i des de
la Llacuna cap a Santa Coloma, per endinsar-se cap al centre i nord de la Península.
La vila s’anà formant al voltant del Priorat, edificant
muralles al llarg dels segles XIV-XV que anaven encerclant el poble en funció
de les necessitats de seguretat. Quatre portals tancaven el poble, dels quals
avui en queden encara dempeus tres. Començava així intramurs la configuració
del poble amb una plaça porticada -l’actual Plaça Major- i els carrers Major, d’en
Badorc, d’en Granell i de la Font, apart del Formico. I començava també, amb
vitalitat i dinamisme, l’activitat emprenedora: El 18 de març de 1319 el rei
Jaume II concedia a la Llacuna el privilegi de celebrar mercat setmanal, i el 5
d’abril de 1335 el rei Alfons III el de celebrar fira anual per Sant Andreu.
Pràcticament quasi des dels seus inicis tant la Llacuna i
Vilademàger, com molts termes contigus, foren jurisdicció senyorial de
l’important família noble dels Cervelló, que instituïren vers el 1347 la
Baronia de la Llacuna, que fou centre de l’administració dels seus bens.
Posteriorment passà als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos
d’Aitona, i finalment als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli, fins a
l’extinció dels senyorius a meitat del segle XIX.
A mitjans del segle XII els comptes de Barcelona donaren amb
tota solemnitat la plana d’Ancosa als monjos cistercencs de Valldaura ja que
tenien la intenció de bastir-hi un monestir en aquest lloc estratègic i
aleshores fronterer. La comunitat s’hi traslladà tot seguit començant les obres
però al cap de pocs anys decidiren abandonar el projecte sembla que degut a la
manca d’aigua i un terreny excessivament aspre, i traslladar-se a Santes Creus
on definitivament hi construïren el monestir. Ancosa restà durant segles com a
granja cistercenca depenent de Santes Creus, avui encara se’n poden veure
imponents runes que denoten la importància del projecte.
A la Llacuna hi havia hagut una petita aljama jueva. N’hi ha
bastant constància documental però no s’han trobat fins ara restes materials.
Consta que hi havia sinagoga, escola i uns banys, molt probablement situats al
carrer d’en Granell –que antigament se n’havia dit carrer dels Jueus-, i un
fossar que pels afrontaments se suposa emplaçat en un camp situat a uns 150 m
de la vila pel camí de cal Menció.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823) veiem que els caps de
casa de la vila eren majoritàriament d’orientació reialista, mentre que entre
els hisendats de les masies predominava l’orientació liberal, la qual cosa
provocà tibantors i conflictes. Durant les guerres carlines veiem força vegades
citada la Llacuna com a escenari d’enfrontaments entre la tropa i els carlins.
Els capitostos el Llarg de Copons, el Borges i el Cadiraire, entre d’altres,
estigueren amb els seus homes per la vila i terme lluitant contra l’enemic.
Coincidint amb l’expansió del conreu de la vinya als segles
XVIII-XIX hi va haver una gran augment demogràfic de la vila i terme passant
d’uns 429 habitants el 1718 a 1539 habitants el 1887, començant a declinar a
partir d’ací per la maltempsada de la fil•loxera amb feixes que ja no es
conrearien mai més, avui són bosc, i també per la paulatina introducció de
moderna maquinària agrícola que redueix al mínim la necessitat de braços.
L’industria sempre ha sigut escassa, l’antiga i tradicional activitat dels
paraires fou substituïda al segle XIX per la fabricació de teixits de cotó i
gènere de punt, avui en clar declivi pels efectes de la globalització. La
fabricació d’embotits és però en l’actualitat d’importància creixent i
reconeguda per la seva qualitat. La reconversió de bona part de l’activitat del
poble orientada cap al turisme i els seus serveis sembla que és la línia que
actualment s’emprèn, aprofitant la bellesa i singularitat naturals del lloc.
Joan Alegret Sanromà
CELL – Centre d’Estudis Llacunencs
Comentaris