Ressenya històrica de la Llacuna

El poble de la Llacuna està situat a 615 m d’altitud en una petita vall entre les serres del Puigfred i d’Ancosa, al límit amb l’Alt Penedès. Les aigües vessen amb diversos torrents cap a la riera de la Llacuna, que al seu pas per Sant Joan pren el nom de riera de Mediona, i més endavant riu de Bitlles, afluent de l’Anoia. El punt més alt del terme és el Castellar amb 945 m d’altura. Compta el poble en l’actualitat (any 2014), amb uns 950 habitants, entre nucli i disseminats, i està incardinat plenament en la comarca de l’Anoia, si bé antigament havia estat orientat cap al Penedès, formant part de la Vegueria de Vilafranca fins l’any 1716 i del Corregiment de Vilafranca fins l’any 1833. Avui encara el mercat setmanal de Vilafranca n’és el mercat agrícola principal.

La presència humana en tot el terme de la Llacuna és molt antiga. A la cova de Valldeserves s’han trobat importants restes que van des del neolític a l’edat de ferro (dipositades al museu de Vilafranca), i en una bauma a uns 100 m d’aquesta cova una pintura rupestre neolítica d’una petita cabra de color vermellós. Pels voltants de la masia de cal Marquet hi havia un important taller de sílex i és relativament freqüent trobar pels camps del terme destrals de pedra polida. Recentment va ser descobert per uns membres del Centre d’Estudis Llacunencs un dolmen -el dolmen de Comallagosa- sepulcre megalític molt rar en aquestes contrades, que s’estima que data d’uns 2500 anys aC, i que ja està catalogat per la Generalitat.

La civilització ibèrica també va deixar empremta en aquest terme. Al peu del cim del Castellar hi havia un poblat ibèric, excavat parcialment l’any 1979, que data del segle II o III aC. No lluny d’aquest, a la Font dels Aigols, s’hi suposa l’existència d’un important forn de ceràmica ibèrica per les abundants restes trobades.

No s’han trobat fins ara restes romanes, si bé molt possiblement algun tipus de presència humana hi hauria hagut en aquesta època. Tampoc se n’han trobat de sarraïnes, encara que d’aquests darrers n’és molt més difícil suposar-ne algun establiment estable. Desprès d’un llarg període sense vestigis ni documentació, comencem a tenir alguna notícia del nostre terme al segle X amb el castell de Vilademàger citat com a castell fronterer dels comtats catalans amb els sarraïns. Segurament al redós d’aquest castell, amb església a l’interior, s’hi deuria constituir el primer nucli poblacional del nostre terme, que hauria baixat a la terra més plana i conreable un cop passades les necessitats defensives originals. Així s’originà el primitiu poble de la Llacuna en el seu emplaçament actual, que prengué aquest nom per un petit llac que hi havia a prop, al pla, que fou dessecat a finals de l’edat mitja per aprofitar-lo per a conreu.

Aquest nou nucli poblacional es constituí a l’empara d’un priorat benedictí –el Priorat de Santa Maria- que s’hi bastí a principis del segle XI, depenent del monestir de Sant Llorenç del Munt. Estava situat al que avui és la plaça del Formico i tenia una original església romànica de cinc absis i cementiri, església avui inexistent, que va estar oberta al culte fins el segle XVIII. Aquesta església no fou mai parròquia, si bé els vilatans llacunencs n’usaven en preferència dels seus serveis religiosos i fins i tot molts feien constar en el seu testament que escollien com a sepultura expressament el fossar del Priorat. Això portà a uns certs litigis competencials amb l’antiga parròquia de Sant Pere de Vilademàger que se saldaren en certa manera amb l’erecció al segle XVII d’una nova església parroquial a la vila, inicialment depenent de la de Vilademàger, o sigui l’actual església de la Concepció, a la Plaça Major. Aquesta església fou edificada sobre el solar que havien ocupat una antiga capella, anomenada de Natzaret, i un hospital. Aquest hospital acollia no sols els malalts del terme sinó també el sojorn dels pelegrins que anaven a Sant Magí, o també els que emprenien l’important brancall del camí de Sant Jaume que venint de Barcelona, on recollia els pelegrins de la Mediterrània oriental, passava per les valls del Garraf, continuava cap a Vilafranca, Fontrubí, Coll de la Barraca, i des de la Llacuna cap a Santa Coloma, per endinsar-se cap al centre i nord de la Península.

 La vila s’anà formant al voltant del Priorat, edificant muralles al llarg dels segles XIV-XV que anaven encerclant el poble en funció de les necessitats de seguretat. Quatre portals tancaven el poble, dels quals avui en queden encara dempeus tres. Començava així intramurs la configuració del poble amb una plaça porticada -l’actual Plaça Major- i els carrers Major, d’en Badorc, d’en Granell i de la Font, apart del Formico. I començava també, amb vitalitat i dinamisme, l’activitat emprenedora: El 18 de març de 1319 el rei Jaume II concedia a la Llacuna el privilegi de celebrar mercat setmanal, i el 5 d’abril de 1335 el rei Alfons III el de celebrar fira anual per Sant Andreu.

Pràcticament quasi des dels seus inicis tant la Llacuna i Vilademàger, com molts termes contigus, foren jurisdicció senyorial de l’important família noble dels Cervelló, que instituïren vers el 1347 la Baronia de la Llacuna, que fou centre de l’administració dels seus bens. Posteriorment passà als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i finalment als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli, fins a l’extinció dels senyorius a meitat del segle XIX.

A mitjans del segle XII els comptes de Barcelona donaren amb tota solemnitat la plana d’Ancosa als monjos cistercencs de Valldaura ja que tenien la intenció de bastir-hi un monestir en aquest lloc estratègic i aleshores fronterer. La comunitat s’hi traslladà tot seguit començant les obres però al cap de pocs anys decidiren abandonar el projecte sembla que degut a la manca d’aigua i un terreny excessivament aspre, i traslladar-se a Santes Creus on definitivament hi construïren el monestir. Ancosa restà durant segles com a granja cistercenca depenent de Santes Creus, avui encara se’n poden veure imponents runes que denoten la importància del projecte.

A la Llacuna hi havia hagut una petita aljama jueva. N’hi ha bastant constància documental però no s’han trobat fins ara restes materials. Consta que hi havia sinagoga, escola i uns banys, molt probablement situats al carrer d’en Granell –que antigament se n’havia dit carrer dels Jueus-, i un fossar que pels afrontaments se suposa emplaçat en un camp situat a uns 150 m de la vila pel camí de cal Menció.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) veiem que els caps de casa de la vila eren majoritàriament d’orientació reialista, mentre que entre els hisendats de les masies predominava l’orientació liberal, la qual cosa provocà tibantors i conflictes. Durant les guerres carlines veiem força vegades citada la Llacuna com a escenari d’enfrontaments entre la tropa i els carlins. Els capitostos el Llarg de Copons, el Borges i el Cadiraire, entre d’altres, estigueren amb els seus homes per la vila i terme lluitant contra l’enemic.

Coincidint amb l’expansió del conreu de la vinya als segles XVIII-XIX hi va haver una gran augment demogràfic de la vila i terme passant d’uns 429 habitants el 1718 a 1539 habitants el 1887, començant a declinar a partir d’ací per la maltempsada de la fil•loxera amb feixes que ja no es conrearien mai més, avui són bosc, i també per la paulatina introducció de moderna maquinària agrícola que redueix al mínim la necessitat de braços. L’industria sempre ha sigut escassa, l’antiga i tradicional activitat dels paraires fou substituïda al segle XIX per la fabricació de teixits de cotó i gènere de punt, avui en clar declivi pels efectes de la globalització. La fabricació d’embotits és però en l’actualitat d’importància creixent i reconeguda per la seva qualitat. La reconversió de bona part de l’activitat del poble orientada cap al turisme i els seus serveis sembla que és la línia que actualment s’emprèn, aprofitant la bellesa i singularitat naturals del lloc.

Joan Alegret Sanromà 
CELL – Centre d’Estudis Llacunencs

Comentaris